Humanitzar la ciutat

Dins Saó, núm. 401

Diu l’antropòleg insigne que els humans, per molt que ens encabotem, som formigues i no óssos polars. I té raó. El nostre estat natural és estar al costat d’altres. La nostra supervivència s’ha basat i es basa en això: en el col·lectiu. Som socials, doncs. I també som com som: cinc sentits, dos cames i una propensió innata a fer el món a la nostra mesura. Un món, per cert, amb unes característiques físiques concretes: un clima, una orografia, uns recursos. Un món on des de temps immemorials han crescut les nostres ciutats i pobles, en base a tot això: a les nostres limitacions i a les que ens imposa el  medi.

Han crescut i, per cert, s’han perfeccionat. Les ciutats, no debades, són sistemes orgànics molt complexos. Els canvis s’han succeït a través dels segles. En el cas de les ciutats valencianes, han sigut realment pocs fins a finals del segle XIX i principis del XX. És en aquest segle quan arriba el canvi de model. D’un teixit a escala humana –per a bé i per a mal– a uns carrers fets per als cotxes i, com a conseqüència d’això, dividits per usos: ací treballar, allà viure i més enllà, l’oci.

El cas de la capital del País Valencià és un paradigma d’aquest tipus de transformacions. Reclosa dins els murs medievals fins 1865, l’evolució cultural i el creixement físic portaren finalment a la necessitat d’obertura d’espais públics. La plaça de la Reina n’és un exemple. Creada a partir de la tècnica urbanística del’sventramento, suposava un nou espai guanyat a costa dels edificis anteriors. Una plaça alçada com a nou símbol, com a nou fòrum de la vila. Amb els anys, els nous espais proliferarien: oberts, higiènics, moderns. I caurien també les muralles i arribaria l’Eixample i, a mesura que avança el segle XX, els nous blocs inspirats en l’escola del Moviment Modern – ja sabem: formigó, acer i vidre. Tot això, clar, tenia un preu. Aquell progrés, comportava també una pèrdua de patrimoni i de cohesió social.

València, doncs, són les dues cares de la moneda. I una d’aquestes, per cert, ha guanyat l’altra. La ciutat ha conservat trames urbanes tradicionals alhora que ha substituït barris i pobles que no ha sabut assimilar. Raons? Moltes. Positives, com la higienització i la digestió de l’èxode rural durant el segle XX, però també negatives, com l’especulació urbanística salvatge de la segona part del nou-cents, de què encara som amargs testimonis.

D’exemples del contrast, podem trobar-ne molts, entre els carrers de València. Des d’una conservació notable, com el nucli del barri de Campanar, que encara fa aquell aire de poble –de poble valencianoparlant, a més a més–, fins el cas de Russafa, que no conserva pràcticament cap edifici original, però sí part de l’antiga trama urbana. Pel camí queden El Cabanyal, Benimaclet o Patraix, amb murs que ja només guarden les fotografies, i d’altres, tossuts i ancestrals, encara en peu. L’altra cara de la moneda és la destrucció total, ja siga d’horta o d'estructura urbana: Nou Campanar, el primer, o l’Avinguda de l’Oest, el segon. 

Les conseqüències de tot plegat són moltes i diverses. En primer lloc, ja ho hem dit, la destrucció del teixit social:  amb els murs cauen maneres de viure. Ni més, ni tampoc menys. D’altra banda, l’evident destrucció de patrimoni històric: des de l’ambiental fins l’arquitectònic. Allà estan encara, esperant redempció, els camps i les alqueries enderrocades de l’Horta La Punta, o la ruïna del barri de Velluters.

I atenció, perquè si de tot això hi ha qui s’ha fet ric, els qui perdem som la majoria. Perdem, simplement, humanitat. Els models urbanístics que hem heretat de finals del segle passat ens separen de comportaments naturals en els humans. El carrer ha esdevingut poc més que un corredor. I, òbviament, ningú no viu en un corredor. Simplement perquè no és eixa la seua funció. Des de fa dècades, no hem sabut crear o adaptar carrers que cohesionaren els barris, que provocaren dins d’aquests relacions socials, econòmiques, culturals. En canvi, ens hem llançat a alçar faraònics blocs amb piscina, gimnàs, seguretat privada i murs ben alts. Illes desconnectades a la resta de barri.

Arribats en aquest punt, i com diu l’urbanista danès Jan Gehl: Hem de donar forma a les nostres ciutats o les nostres ciutats ens donaran forma a nosaltres. O canviem el model actual d’ordenació urbana o haurem acceptat el de Le Corbusier. La ciutat serà, llavors, simplement “una màquina per a viure”, i nosaltres protagonistes potencials de 1984 d’Orwell. I com sempre, clar, per a bé i per a mal. Vostès trien. 

"El Forat", fotografia de Francesc Jarque