Humanitzar la ciutat

Dins Saó, núm. 401

Diu l’antropòleg insigne que els humans, per molt que ens encabotem, som formigues i no óssos polars. I té raó. El nostre estat natural és estar al costat d’altres. La nostra supervivència s’ha basat i es basa en això: en el col·lectiu. Som socials, doncs. I també som com som: cinc sentits, dos cames i una propensió innata a fer el món a la nostra mesura. Un món, per cert, amb unes característiques físiques concretes: un clima, una orografia, uns recursos. Un món on des de temps immemorials han crescut les nostres ciutats i pobles, en base a tot això: a les nostres limitacions i a les que ens imposa el  medi.

Han crescut i, per cert, s’han perfeccionat. Les ciutats, no debades, són sistemes orgànics molt complexos. Els canvis s’han succeït a través dels segles. En el cas de les ciutats valencianes, han sigut realment pocs fins a finals del segle XIX i principis del XX. És en aquest segle quan arriba el canvi de model. D’un teixit a escala humana –per a bé i per a mal– a uns carrers fets per als cotxes i, com a conseqüència d’això, dividits per usos: ací treballar, allà viure i més enllà, l’oci.

El cas de la capital del País Valencià és un paradigma d’aquest tipus de transformacions. Reclosa dins els murs medievals fins 1865, l’evolució cultural i el creixement físic portaren finalment a la necessitat d’obertura d’espais públics. La plaça de la Reina n’és un exemple. Creada a partir de la tècnica urbanística del’sventramento, suposava un nou espai guanyat a costa dels edificis anteriors. Una plaça alçada com a nou símbol, com a nou fòrum de la vila. Amb els anys, els nous espais proliferarien: oberts, higiènics, moderns. I caurien també les muralles i arribaria l’Eixample i, a mesura que avança el segle XX, els nous blocs inspirats en l’escola del Moviment Modern – ja sabem: formigó, acer i vidre. Tot això, clar, tenia un preu. Aquell progrés, comportava també una pèrdua de patrimoni i de cohesió social.

València, doncs, són les dues cares de la moneda. I una d’aquestes, per cert, ha guanyat l’altra. La ciutat ha conservat trames urbanes tradicionals alhora que ha substituït barris i pobles que no ha sabut assimilar. Raons? Moltes. Positives, com la higienització i la digestió de l’èxode rural durant el segle XX, però també negatives, com l’especulació urbanística salvatge de la segona part del nou-cents, de què encara som amargs testimonis.

D’exemples del contrast, podem trobar-ne molts, entre els carrers de València. Des d’una conservació notable, com el nucli del barri de Campanar, que encara fa aquell aire de poble –de poble valencianoparlant, a més a més–, fins el cas de Russafa, que no conserva pràcticament cap edifici original, però sí part de l’antiga trama urbana. Pel camí queden El Cabanyal, Benimaclet o Patraix, amb murs que ja només guarden les fotografies, i d’altres, tossuts i ancestrals, encara en peu. L’altra cara de la moneda és la destrucció total, ja siga d’horta o d'estructura urbana: Nou Campanar, el primer, o l’Avinguda de l’Oest, el segon. 

Les conseqüències de tot plegat són moltes i diverses. En primer lloc, ja ho hem dit, la destrucció del teixit social:  amb els murs cauen maneres de viure. Ni més, ni tampoc menys. D’altra banda, l’evident destrucció de patrimoni històric: des de l’ambiental fins l’arquitectònic. Allà estan encara, esperant redempció, els camps i les alqueries enderrocades de l’Horta La Punta, o la ruïna del barri de Velluters.

I atenció, perquè si de tot això hi ha qui s’ha fet ric, els qui perdem som la majoria. Perdem, simplement, humanitat. Els models urbanístics que hem heretat de finals del segle passat ens separen de comportaments naturals en els humans. El carrer ha esdevingut poc més que un corredor. I, òbviament, ningú no viu en un corredor. Simplement perquè no és eixa la seua funció. Des de fa dècades, no hem sabut crear o adaptar carrers que cohesionaren els barris, que provocaren dins d’aquests relacions socials, econòmiques, culturals. En canvi, ens hem llançat a alçar faraònics blocs amb piscina, gimnàs, seguretat privada i murs ben alts. Illes desconnectades a la resta de barri.

Arribats en aquest punt, i com diu l’urbanista danès Jan Gehl: Hem de donar forma a les nostres ciutats o les nostres ciutats ens donaran forma a nosaltres. O canviem el model actual d’ordenació urbana o haurem acceptat el de Le Corbusier. La ciutat serà, llavors, simplement “una màquina per a viure”, i nosaltres protagonistes potencials de 1984 d’Orwell. I com sempre, clar, per a bé i per a mal. Vostès trien. 

"El Forat", fotografia de Francesc Jarque

La València oblidada

Dins Saó, núm. 403

Com reaccionaríeu si el manuscrit de Tirant lo Blanc, ara conservat amb totes les atencions a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, malvisquera entre humitats i pixum en un soterrani? Probablement, s’hi alçarien crits d’indignació. Això, sense que massa gent s’emporte les mans al cap, és el que està passant amb moltes de les mostres de patrimoni arquitectònic valencià. La sacralització del paper –o del pergamí– no ha estat proporcional en la pedra. I això, malgrat que un edifici també conta històries, també, tot i vindre del passat, forma part del nostre present i l’explica: conta maneres de viure, maneres de fer; conta, al capdavall, la nostra història. Una història que, per a poder valorar, i al contrari del que ocorre sovint, s’ha de saber llegir.

Si no sabem llegir, no podem comprendre; si no podem comprendre, no podrem valorar; si no podem valorar, s’acaba per destruir. Això és el resum que explica la pèrdua de patrimoni arquitectònic que ha patit el País Valencià durant dècades, entre promeses de progrés i especulació urbanística. La comarca de l’Horta ha sigut testimoni d’excepció d’aquest procés de pèrdua. Casos irreversibles en el cap i casal, com la destrucció del convent de Jerusalem del segle XV, l’església de Sant Bartomeu –manada construir en 1239 amb la conquesta cristiana– o del palau de Mossén Sorell també del segle XV, i altres que encara poden evitar la desaparició total.

Són aquests els més sagnants: palaus, convents, muralles, torres, alqueries o barraques en perill, amenaçades per la desídia institucional, patrimoni històric que cau a trossos perdut en terra de ningú, després de plans urbanístics que han destruït el seu entorn.

El cas de les alqueries és el més comú de la comarca. Especialment insultant és el de l’alqueria del Moro i l’alqueria de la Torre, en l’antic poble i ara barri de Benicalap. Per cert, aquesta última és propietat del VCF. Originàries del segle XIII i tapiades fa poc, han patit ocupacions il·legals i espoli de peces ceràmiques i murals que acabaran en el mercat negre, tot entre el silenci quasi absolut. Quasi, perquè sí que hi ha associacions que ho han denunciat; tot en va, perquè malgrat ser considerades respectivament BIC (Bé d’Interés Cultural) i BRL (Bé de Rellevància Local), estatus que obliga les administracions a protegir-les i fins i tot establir un horari de visites, el cert és que pateixen un estat de degradació evident.

A aquestes se suma també l’alqueria de Julià, a l’Olivereta, i l’alqueria del Rei, a Campanar. La primera del segle XVII, on va dormir Isabel II, i situada en els horts on sant Vicent Ferrer predicà entre fidels; i la segona del segle XV, incendiada fa uns mesos per causa de la seua ocupació il·legal, i dins dels terrenys on està projectada l’ampliació del Bioparc de la ciutat de València. És a dir, en zona de responsabilitat de l’Ajuntament de Rita Barberá.

També corre perill la muralla àrab del segle XI. En el carrer de les Salines encara podem veure la Torre de l’Àngel, que hui funciona com a vivenda, i un tram de muralla fent equilibri per no caure després de mil anys en peu, com també una altra torre molt més modificada respecte de l’original i en mal estat de conservació al carrer Mare Vella. Però, probablement, el millor exemple de restes àrabs se situa dins d’una casa particular a les Blanqueries, amb una muralla inclús amb merlets i unes bases circulars on els blanquers assaonaven el cuir. Finalment, en la Galeria del Tossal es troba un gran llenç de mur i els fonament d’una torre prou ben conservada. Patrimoni públic en ruïnes i patrimoni privat no visitable. Mal balanç.

Hi ha molts altres monuments de la vergonya: des de la trama històrica del Cabanyal –el gran valor del barri amenaçat de mort– fins a les cavalleries del palau d’Escrivà, originàries del segle XV, que poden caure a causa d’una ampliació de l’edifici principal. I la vil·la romana de Paterna, del segle I aC, que ha patit espolis i degradació i on no hi ha cap actuació de conservació. I el palauet de Nolla de Meliana. I…

Massa casos. Exemples d’una manca de consciència col·lectiva pel que fa al patrimoni arquitectònic. Si a això afegim la nul·la iniciativa pública i privada de conservació i/o reutilització, el resultat és la pèrdua d’uns murs que ens expliquen, que són part del nostre passat i de la nostra identitat, que ajuden a comprendre’ns. I és que, més enllà d’idealismes sucrosos i ingenuïtats romàntiques, si deixem caure el nostre patrimoni –ja siga lingüístic, literari, musical o arquitectònic– perdrem memòria. I amb la memòria, la identitat. Creurem intuir qui som, però no ho sabrem.

Restes de la muralla musulmana al carrer Salines